Els darrers anys les condicions de competitivitat en l'àmbit internacional s'han modificat notablement. L'actual procés de creixent globalització dels mercats, la incorporació a la Unió Europea dels països del centre i de l'est d'Europa i l'emergència d'economies com la de la Xina o la de l'Índia, juntament amb la intensitat i la velocitat del canvi tecnològic, plantegen nous i importants reptes per al model de producció i creixement de l'economia catalana.

L'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana vol donar resposta a aquest nou context i situar Catalunya en la línia de canvi que li ha de permetre fer front als nous escenaris. El conjunt dels agents econòmics i socials i el Govern participen d'una diagnosi comuna. L'Acord és el resultat d'aquesta coincidència, sobre quins són els problemes fonamentals, quina ha de ser l'orientació econòmica i quines són les mesures que cal aplicar per arribar-hi.

A principi de 2004, el Govern, els sindicats i les organitzacions empresarials van obrir un procés de concertació i acord per tal de reforçar les bases de competitivitat i sostenibilitat de l'economia catalana; aquest procés havia de conduir a la signatura de l'Acord estratègic.

La Declaració del 17 de febrer enumerava l'ampli ventall d'aspectes sobre els quals s'havia d'arbitrar aquesta concertació. Aquests aspectes feien referència a infraestructures (de transport, energètiques, de telecomunicacions i mediambientals); educació i polítiques actives d'ocupació; R+D+I; polítiques socials; polítiques laborals; finançament de l'activitat econòmica; entorn afavoridor de l'activitat empresarial, i internacionalització de l'economia catalana. La constitució de les corresponents vuit línies de treball va permetre, en una primera fase de l'Acord, redactar un ampli conjunt de propostes; en una segona fase, aquestes propostes van ser assumides per la Comissió de Treball delegada de les institucions signatàries de la Declaració de febrer, amb l'objectiu d'elaborar i consensuar l'Acord definitiu.

A cada línia, a més de les persones expertes designades per les organitzacions impulsores, s'hi van incorporar un ampli conjunt de tècnics i tècniques procedents de la Universitat, les escoles de negocis, les cambres de comerç i altres institucions, que podien fer aportacions rellevants a la definició de propostes, i la participació dels quals ha estat especialment enriquidora. Des de la Declaració de febrer de 2004 fins al moment de la signatura final de l'Acord estratègic ha transcorregut un any de treball en el qual s'ha abordat, a través d'un ampli procés de concertació, la definició, quantificació i desplegament temporal d'un conjunt de mesures adreçades a transformar àmbits molt diversos de l'economia i la societat catalanes. El resultat final és l'Acord estratègic que es presenta en aquestes pàgines.

L'eix central al voltant del qual s'estructura l'Acord estratègic és la necessitat d'augmentar la competitivitat -entesa en sentit ampli- mitjançant la millora de la productivitat de l'economia. En un nou context internacional caracteritzat per la forta competència d'economies amb baixos costos salarials, la nostra capacitat competitiva no pot basar-se en els avantatges de costos o en la precarietat laboral. Per tant, les propostes posen un èmfasi especial en els dèficits estructurals: infraestructures en general; formació de la població activa; recerca i desenvolupament; transferència de tecnologia; finançament de les pimes; projecció internacional i atracció d'inversions exteriors. Així mateix, tot i reconeixent la importància cabdal de les mesures adreçades directament al reforçament de la competitivitat, el Govern i els agents socials creuen imprescindible millorar el marc de relacions laborals, afavorint al mateix temps la flexibilitat i una major estabilitat laboral.

Igualment, és necessari avançar en mesures de foment de la cohesió social que, tot i que no es vinculen tan directament a canvis en la productivitat, conformen el marc adequat perquè augmenti.

El text que segueix aquesta introducció s'estructura de la manera següent. En el primer apartat es sintetitzen les principals mesures acordades, al voltant de les quals s'articula la resta del pacte. El segon apartat constitueix l'Acord estratègic estrictament, que presenta detallades les propostes adoptades i, sempre que ha estat possible, la quantificació pressupostària que representen i els terminis en què es desplegaran. Finalment, el darrer punt d'aquest document recull la composició, les funcions i l'organització de la Comissió de Seguiment, un organisme necessari a l'hora d'aplicar l'Acord, avaluarne les conseqüències i corregir, si escau, les propostes adoptades.

1.Les raons i els objectius finalsde l'Acord estratègic

Els canvis en el marc internacional fan que l'economia catalana, si no vol perdre posicions, hagi d'avançar cap a una transformació del seu aparell productiu, aprofundir en el grau d'internacionalització, millorar i redefinir les relacions laborals i progressar en la necessària cohesió social; tots aquests aspectes queden recollits en l'Acord estratègic.

El punt de partida per avançar cap a un nou model productiu i econòmic el constitueix el consens sobre els problemes actuals de l'economia catalana i sobre els reptes que ha d'afrontar en un futur pròxim.

1.1 Els resultats econòmics dels darrers anys i els reptes que cal afrontar

1. La darrera dècada s'ha caracteritzat per uns resultats econòmics, en general, positius. El creixement del PIB s'ha situat clarament per sobre de la mitjana de la UE, fet que s'ha traduït en un procés de convergència real. Així, el PIB per càpita en paritat de poder de compra ha passat de situar-se gairebé vint punts per sota de la UE-15 a nivells clarament superiors (l'any 2003, i respecte la UE-15, Catalunya enregistra un índex de PIB per càpita de 103, i respecte la U-25 de 113).

2. El creixement econòmic ha anat acompanyat d'una sensible millora en els indicadors laborals. La taxa d'ocupació a Catalunya assoleix ja nivells superiors al 68 per cent de la població en edat laboral, per sobre de l'objectiu establert en el Consell Europeu de Lisboa per al 2005 i proper a l'objectiu del 70 per cent establert per a l'any 2010. El notable augment de l'ocupació d'aquests darrers anys (de 1995 ençà l'ocupació ha crescut més d'un 30 per cent) ha fet possible la retallada de l'atur fins a nivells equivalents a la mitjana de la UE, tot i que encara per sobre del que podria considerar-se plena ocupació.

3. En el dinamisme de l'economia catalana ha tingut un paper clau, sens dubte, l'accentuació del procés d'internacionalització. Catalunya, una economia tradicionalment oberta, ha augmentat en els últims deu anys de forma molt acusada el seu grau d'obertura a l'exterior, en termes tant de béns com de serveis o capitals. Les dades referides a fluxos de béns i serveis així ho demostren. El conjunt d'intercanvis amb la resta del món ha doblat la seva participació sobre el PIB, que se situa a hores d'ara al voltant del 100 per cent.

Ara bé, aquests bons resultats no han d'amagar els problemes que, ja en aquest darrer període, han començat a sorgir i que es manifesten en alguns dels resultats obtinguts:

1. Els darrers anys, i a diferència del que era comú en altres etapes expansives, el creixement econòmic a Catalunya ha estat inferior a l'enregistrat pel conjunt de l'economia espanyola. Mentre que el PIB en termes reals ha crescut a Catalunya un 25,3 per cent entre el 1995 i l'any 2003, per al conjunt d'Espanya l'augment enregistrat en el mateix període s'ha xifrat en un 29,8 per cent. El pes relatiu de l'economia catalana ha mostrat, doncs, una tendència a la baixa en aquest darrer període, acompanyada també d'una pèrdua de posicions de la renda disponible dels seus ciutadans.

2. Les bases del model de creixement han estat excessivament fonamentades en el dinamisme de la demanda interna (específicament, el consum de les llars) i l'impuls del sector de la construcció. La inversió productiva i l'activitat industrial han tingut un comportament més feble. Les exportacions s'han alentit i els resultats amb l'exterior han enregistrat un empitjorament progressiu. Aquest desequilibri del model s'ha traduït en uns alts nivells d'endeutament de les famílies (que assoleix ja nivells superiors al 90 per cent de la renda bruta disponible), un augment de les tensions inflacionistes (amb una inflació més alta que la de l'economia espanyola i un diferencial de més d'un punt respecte de la zona euro) i una insuficiència de l'activitat inversora.

3. Catalunya, d'altra banda, ha anat perdent capacitat d'atracció de la inversió estrangera. L'aparició de nous competidors, amb costos laborals menors, ha tingut com a conseqüència l'aparició de fenòmens de deslocalització industrial. Les dades del 2004 apunten ja cap a una pauta de creixement més equilibrada, amb una clara millora de la inversió -fonamentalment en béns d'equipament-, una progressiva recuperació del sector exportador i de l'atracció d'inversió estrangera i una recuperació en el creixement del PIB. No obstant, cal tenir present que la millora de la competitivitat a mitjà i llarg termini ha d'anar acompanyada necessàriament d'augments en la productivitat. Les mesures a adoptar, doncs, s'han d'orientar a fomentar els increments de productivitat.

En aquest sentit, cal tenir presents alguns punts:

1. El creixement d'aquests anys s'ha fonamentat en augments de l'ocupació, però amb un estancament dels nivells de productivitat. L'economia catalana s'ha anat allunyant progressivament dels nivells de productivitat del factor treball que enregistra la mitjana de la UE. És cert, però, que la notable creació d'ocupació ha permès absorbir un important volum d'atur -factor especialment rellevant en una economia com la catalana, i com l'espanyola en general, caracteritzada per una elevada taxa d'atur-, però amb vista al futur cal establir les mesures que facin compatible el creixement simultani de productivitat i ocupació.

2. Els febles resultats en productivitat no són el resultat únicament d'un teixit productiu orientat cap a sectors de baix valor afegit, sinó que, en bona part, ho són de les mancances estructurals que presenta l'economia catalana. Els menors augments en la dotació de capital, privat i públic, són un element cabdal. La relativament baixa dotació d'infraestructures de transport, els problemes en el subministrament d'energia elèctrica, el risc de fractura digital en el territori, l'elevat fracàs escolar, els dèficits de la formació professional i el baix nivell d'inversió en R+D+I han estat destacats com a punts febles per als quals cal una actuació urgent si es vol millorar la competitivitat. Part d'aquests problemes poden ser deguts a un excessiu dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central, que s'ha traduït en una menor dotació de recursos; uns altres, però, responen a insuficiències en les actuacions dels diversos agents econòmics públics i privats.

3. D'altra banda, els resultats positius en l'àmbit laboral no han d'amagar que s'enregistren encara nivells de temporalitat elevats, una taxa d'atur més elevada en joves i dones o un elevat grau de sinistralitat laboral. La millora d'aquestes condicions i l'avanç cap a la cohesió social són elements necessaris per garantir un creixement estable en el futur.

En resum, doncs, tot i l'avanç innegable de l'economia catalana en els darrers anys, els factors que fins ara l'han fet possible han anat perdent progressivament capacitat d'estímul i afloren les mancances acumulades en aquests anys. És necessari, per tant, el reforçament de les bases en les quals s'assenta el model de creixement per tal de donar un nou impuls als resultats obtinguts.

1.2 Un nou marc territorial d'actuació

Els reptes que avui es plantegen poden, sens dubte, ser abordats i solucionats adequadament. Catalunya ha mostrat sempre una gran capacitat d'adaptació a les condicions canviants. L'etapa d'integració econòmica encetada amb l'adhesió a la Unió Europea ha estat aprofitada per capgirar la vocació exportadora de l'economia catalana des del mercat interior cap als països de la UE. El nou context internacional fa ara necessari que, tot i mantenint la nostra capacitat de projecció al mercat espanyol i europeu, ens convertim en una plataforma oberta a la resta del món. El convenciment sobre la capacitat de transformació del país ha d'anar acompanyat de les mesures adequades per promoure les bases d'un model de creixement que, a mitjà i llarg termini, asseguri el benestar col·lectiu. Catalunya ha d'adreçar la seva producció cap a segments d'alta tecnologia i potenciar els serveis vinculats a la societat del coneixement, tot mantenint posicions prou sòlides en els sectors tradicionals.

En el nou context d'una UE ampliada i un entorn cada cop més globalitzat, cal disposar de la dimensió adequada per competir. Cal poder aprofitar les economies d'escala, les sinèrgies i les complementarietats que puguin sorgir entre els territoris que, a més, tenen interessos estratègics compartits. En aquest sentit, l'Euroregió apareix com el marc natural d'una plataforma internacional en la qual Catalunya ha de convertirse en un potent nucli que reculli una realitat històrica d'àmplies relacions econòmiques i comercials.

1.3 L'Acord estratègic com a punt de partida dels canvis imprescindibles

Una de les característiques de l'Acord és l'èmfasi en les polítiques des de l'àmbit de l'oferta i, per tant, amb impacte temporal en el mitjà i llarg termini. L'ambició de l'Acord s'adreça a modificar les condicions de competitivitat, d'increment de la productivitat, de cohesió social, d'internacionalització o de millora de les relacions laborals; tot això en el context de la creixent globalització de l'economia mundial. Són objectius que afecten les condicions en què competeixen les empreses i, per tant, modificar-los esdevé, per naturalesa, lent. Es requereix un esforç perseverant, però al mateix temps les propostes de l'Acord volen ser un revulsiu a curt termini que assenyali aquests canvis d'orientació necessaris. De fet, si el consens sobre els problemes actuals i futurs que té tant l'aparell productiu com la nostra societat és rellevant, ho és perquè permet generar les complicitats imprescindibles que exigeix la posada en marxa de les reformes necessàries.

Per constituir-nos en eix vertebrador d'aquest ampli territori econòmic, capaç de competir amb les potents àrees del centre i del nord d'Europa i altres competidors externs a l'espai europeu, la primera actuació, i la més urgent, és reforçar el procés de canvi intern que el país demana. La modificació en les condicions de competència internacional obliga a fer un nou esforç de transformació, i l'Acord estratègic constitueix el nucli d'aquest esforç, ja que al seu voltant s'articula un ampli conjunt d'actuacions fruit del compromís assolit. Un compromís que s'estén també, en l'àmbit de les relacions laborals, a l'acord a què s'ha arribat perquè les empreses puguin guanyar en flexibilitat i garantir, al mateix temps, un conjunt de valors que permetin l'estabilitat laboral i la qualitat de l'ocupació. Una peça essencial de l'Acord és la constitució de la Comissió de Seguiment, que ha d'avaluar com es desplega, ponderar les noves condicions, suggerir les modificacions adequades o postular noves mesures que s'hauran d'aplicar al llarg de la legislatura. El caràcter de les propostes, la posada en marxa durant els tres anys vinents i la Comissió de Seguiment constitueixen tres aspectes que palesen el caràcter volgudament transformador de l'Acord estratègic.

L'ambició de les propostes i l'abast estratègic dels canvis que es postulen necessiten del màxim recolzament de la societat catalana. La diagnosi ha estat efectuada i s'han concretat les mesures adients als problemes que planteja. El Govern de la Generalitat de Catalunya i els agents econòmics i socials han adoptat el compromís de dur-les endavant. Comença, en resum, el procés que l'Acord estratègic volia engegar. Sindicats, organitzacions empresarials i Govern estan convençuts que s'inicia una tasca complexa i difícil. Però, com sempre ha succeït, i amb l'empenta de tothom, estan també convençuts que Catalunya serà capaç de guanyar-se, altre cop, el futur.